Mi foto

Sociólogo, catedrático en la Universidad Complutense. Buena parte de mi investigación ha estado dedicada a la educación, en particular a las desigualdades escolares, la organización de los centros, la participación social, la profesión docente y la política educativa.
También he trabajado y trabajo sobre desigualdades sociales, sociología de las organizaciones, sociología económica. Ahora me interesan especialmente las redes, la internet y, en general, lo que llamo, para que rime, sociedad o era global, informacional y transformacional (SEGIT).

16 mar. 2014

Amb derogar la LOMCE no n’hi ha prou, perquè no hi ha cap paradís on tornar


Reprodueixo l'entrevista enEl Diari de l'Educació que em va fer Pau Rodríguez, publicada abans d'ahir

Mariano Fernández Enguita és catedràtic de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Ens rep a casa seva, a la població de les rodalies madrilenyes Las Matas. Amb ell parlem de la gran xacra del sistema educatiu espanyol, que ha estat objecte de recerca i especialització per part seva, i que no és altra que el fracàs escolar i els seus derivats, com l’abandonament. Però preguntant-li per les seves causes i conseqüències, la conversa derivarà cap a altres focus d’interès, com el professorat, les desigualtats o la llei Wert. En aquest punt Enguita, honest amb els seus pensaments, no eludeix la polèmica: s’atreveix a posar-se amb el professorat i amb l’opacitat de les escoles.
A Espanya teníem un fracàs del 30% i un abandonament del 40% abans que esclatés la crisi. Brutal respecte a altres països. Per què?
Les causes són múltiples. Començaríem pel llegat d’un país que va pujar tard al tren de la modernització, el sistema educatiu del qual no va ser universal fins als 80. Però això també va passar a Corea i mira’ls ara. Hi ha altres problemes estructurals obvis que es poden abordar. Tendim a suspendre molt, es repeteix massa i, a més, quan vam fer bandera de la FP, vam tancar molts camins per als alumnes no es traguessin el graduat escolar.
En cap altre país es repeteix com a Espanya. Un de cada tres alumnes repeteixen abans dels 15.
I encara hi ha qui diu que suspenem poc! Però aquests són sovint els mestres que creuen que si un alumne suspèn la seva assignatura, que és una entre deu, ha de repetir tot el conjunt. Repetir és inútil: no guanya res l’alumne, ni el grup… A més, permet a l’alumne complir 16 anys abans d’acabar l’ESO i abandonar els estudis obligatoris.
Llavors per què seguim apostant per aquest recurs?
Per tradició cultural, seguim pensant que hi ha gent que val per estudiar i gent que no. Està interioritzat per la societat i pel professorat. I no és que diguin ‘aquest val i aquest no’, és que funcionen amb la idea que suspendre el 30% de la classe és una cosa normal, res extraordinari.
I per què diu que la dignificació de l’FP va augmentar el fracàs?
A veure, els anys 2005-2007 teníem un 30% de fracàs escolar i un 40% d’abandonament. Agafem aquesta època en què van ser números rodons -ara s’ha reduït lleument. Es deia, llavors, que 4 de cada 10 alumnes abandonaven els estudis, però no era veritat! Només un de cada 10 va abandonar, la resta va fracassar. És a dir, els tres restants, com no van poder treure’s l’ESO, no van poder seguir cap a batxillerat o l’FP. Potser volien estudiar més, però com que havien fracassat no podien seguir per cap altra via. Caldria fer diferents tipus de Formació Professional o com sigui, però mai barrar-li el camí a la gent.
L’abandonament i el fracàs s’està reduïnt en els últims anys, en part perquè l’ocupació per als que abandonaven s’han reduït notablement. Podem estar contents?
Això de l’oferta de treball és la meitat del motiu de la reducció. A mi m’agrada mirar l’abandonamnt en termes d’emigració. Els que estudien emigracions es fixen en el pull -el que t’atrau d’allà on vas- i el push -el que t’expulsa d’on ets-. Els que tornen a estudiar és perquè elpull -el que els atreia- ha canviat, però el push segueix allà. I és cada vegada més greu perquè l’escola està encasellada en el que porta anys fent mentre el món està canviant ràpidament. Els alumnes cada vegada s’avorreixen més!
Quines serien les possibles solucions a aquest problema estructural?
Per començar, interrogar-nos sobre la primària feliç. Sembla que tots els problemes arriben a l’ESO -i en certa manera sí, perquè és un xoc per a molts- però molt ve de primària. Amb un 3% de repetició en aquesta etapa, sembla que no passa res, però és on realment passa, perquè el procés d’aprenentatge és acumulatiu, i quan comences a tenir problemes ja els tens per sempre. La solució seria diversificar, però hem assumit que la gent ha d’aprendre el mateix al mateix temps.
L’atenció diversificada requereix de més recursos.
Sí, però també d’una reordenació de recursos i més imaginació. Recursos eren també els que es tiraven per la finestra quan el professorat es jubilava als 60 anys amb salari complet i paga de comiat. O els que desapareixen quan fas tres o quatre mesos de vacances efectives. També depèn de com t’organitzis. En un col·legi de dues línies, per exemple, pots ajuntar tots els alumnes en un grup i que, mentre un professor imparteix la classe, l’altre atén els alumnes.
És bastant crític amb el professorat. Per què?
No és que jo ho sigui, és que ningú ho és, o molta gent els critica en privat i no en públic. El seu és un servei molt intensiu en mà d’obra. Tot depèn de les persones, que tenen molta llibertat a l’aula. Això converteix al professorat en el més important, així que no és igual com ho faci. Però el problema més gran no són els dolents, que n’hi ha molts, sinó els bons, que ho són gràcies a la vocació, perquè sinó fessin res tampoc ningú no els ho retrauria.
Caldria incentivar llavors?
Crec que per millorar el professorat caldria una millor formació i selecció, sobretot. La formació del mestre és fluixa, i la del professor fins ara insuficient. Pel que fa a l’accés, no pot ser que un examen sigui condició suficient per exercir. Hi hauria d’haver després un període de pràctiques, durant el qual caiguin aspirants, perquè si no està mal plantejat.
A Catalunya s’avança cap a un major marge del director per contractar els docents.Però els sindicats diuen que obre la porta a l’arbitrarietat.
Seria així si ningú li demanés comptes al director, si no li importés que el centre vagi malament. Però si ha de retre comptes segur que no col·loca al seu cosí i la seva germana, sinó que intentarà contractar els millors. Ara el professor no té per què obeir el director i li ser igual el projecte educatiu del centre.
Hauria de retre comptes també davant la societat?
Aquesta és la idea. En un país en què tothom demana transparència, i saber de quina marca és el refresc que es pren el Rei, no podem tenir un servei públic absolutament opac com ho són les escoles. La gent té dret a saber quants alumnes tenen, quins professors, amb quina antiguitat, quines titulacions tenen, de quants alumnes són les classes, què van treure a PISA…
Això obre la porta als rànquings, que afavoreixen els centres d’entorns més benestants i perjudiquen els més pobres. No?
Però és que rànquings ja se’n fan. Els fa la premsa, els fem amb la selectivita … A més, tots els del gremi quan han d’escolaritzar els seus fills tenen en compte els resultats, i l’hi diuen als seus amics. Per què ells sí i els mortals no? Tampoc portaré el meu fill a un altre centre -que vagi caminant, que trenqui amb els amics i les activitats de la comunitat…- només perquè sigui una miqueta millor. I la informació que donen ha de ser tota, no només de les notes. La justificació no pot ser que se’ns oculta pel bé dels administrats, perquè per aquest motiu ocultem també la crisi i el canvi climàtic.
En una entrevista recent, el catedràtic Miquel Martínez ens deia que no pot ser que dos centres d’entorns contraposats rebin els mateixos diners públic.
Sí, cal redistribuir. Si aspirem a que el 100% dels alumnes acabi l’educació obligatòria i un 85% la postobligatòria necessitem una forta política compensatòria, que no solament consisteix a col·locar més professors. Cal posar més recursos on més dificultats hi però de manera vigilant i justificada. Perquè és veritat que hi ha centres d’entorns diferents amb diferents resultats, però també és cert que en un mateix entorn hi ha centres amb resultats molt diversos. Hem de veure per què uns van bé i altres no.
Ha parlat de renidició de comptes, de major exigència… La llei Wert adopta el discurs de la meritocràcia, però no és més aviat elitisme?
El que ha dit Wert és: ‘Tenim un fracàs del 30%, per això cal crear itineraris dividir la gent abans’. Però és que l’hi hem posat en safata. En 20 anys de reformes hem arribat amb això, perquè no ho hem atacat a primària i secundària. No hi ha res fins als 16 anys d’ensenyament que qualsevol persona no pugui fer. El que cal fer és identificar els que els costa més i dedicar-los més temps al centre, i procurar que n’hi dediquin més a casa.
Què és el que més li preocupa de la LOMCE?
El més greu és l’avançament de la selecció a l’ESO, un problema estructural que tindrà conseqüències per a tots. Després hi qüestions evidents però que portaran menys conseqüències, com el de la religió i l’educació per a la ciutadania. Parlar d’això és esgotador al segle XXI, però passarà Wert i no crec que els nens s’hagin convertit en fanàtics. I per acabar tenim l’avaluació i la rendició de comptes, que podré discutir-la, però tinc clar que ara anàvem pel camí equivocat. 
Wert ha tingut una cosa bona: ha tornat l’educació al debat. Però amb un efecte sinistre: torna a un debat de bons i dolents, el de sempre. Tots els partits han promès ara que derogarà la LOMCE, i ja està. Però no n’hi ha prou amb això, perquè no hi ha cap paradís on tornar!